Hola,
sòc la Carme i m'agrada escriure
histories, contes i sobretot
poemas.

Els voleu conèixer?

Dices Miguel...




Fa un temps que vaig tenir l'oportunitat de seguir la concepció i el posterior naixement d'un llibre meravellós d'un gran escriptor i bon amic. Li vaig dedicar un sonet  per a la presentació a Barcelona de la seva primera edició la que vaig tenir l'honor de fer. El sonet va quedar insert a la contraportada del llibre  que va ja  per la segona edició.



Miguel Herrero Uceda és llicenciat en Informàtica i doctor en Intel·ligència Artificial i compagina la seva dedicació d'enginyer amb les tasques de conferenciant, col·laborador de diverses revistes i professor d'Investigació Operativa a la Universitat Complutense de Madrid, amb la seva passió a la natura i als arbres.

En quan al seu llibre de "El alma de los árboles", només puc dir que és un dels millors llibres que he vist on es recull una sèrie d'històries, curiositats, poemes, folklore i característiques de quaranta tipus d'arbres i està bellament il·lustrat amb aquarel·les fetes pel seu germà Fran.

I no és perquè ho digui jo, perquè després de tot el vaig veure néixer, si no ja la crítica que va obtenir en el seu moment  i tots els mitjans per on ha passat ho corroboren.

La veritat és que m'havia oblidat d'ell (del poema, és clar), fins fa uns dies, quan l'autor em va enviar el seu vídeo promocional seguit d'aquestes paraules ... "Sempre l'he guardat com una relíquia"

Indubtablement, per a una eterna aprenent de poeta, no hi ha major satisfacció i més gran recompensa.


Gràcies a tu, Miquel.






Se puede...

Un dia, per casualitat, vaig trobar aquest vídeo preciós que algú va fer per acompanyar un poema d'autor desconegut. No vaig poder resistir a la temptació de tornar a editar per posar veu a tan boniques lletres.





A veces es mejor lloverse dentro.


Es tan difícil,
en los tiempos que corren,
sangrarse en versos…,

sacar la pluma insomne
del bolsillo de la desesperanza
y abrir la guardia
y libar una flor con gasolina,
la vena con petróleo,
el viento con el ala de un misil,
con un desierto
                          la luna oblicua 
del conductor del bus que te mastica
su buenos días.

Tan extraño como Gaugin
pintando un – in
                          de
                             le
                                ble-, tetrabrik
en Fukushima,
                        o la amplitud del ángel de Guinea
tan oscura como el dólar,
o esa oficina
                   llena de inoportunidades
y el día a día incaduco,
                                   tanto ahora sin albergue
que ni pan para los muertos                                                                                                             
y amores para el hambre.                                                                                                           

Inmolo un alboroto
al humo de un cigarro en las afueras
y me suicidio el aire
que al filo de los dientes me condena
con los porqués que viven
del verde que no tengo
            para pintar metáforas,
mientras abro los ojos
                                      dejándolos colgados
en el ladrón que intenta
robarle la mañana
a una limpiadora en el metro,
en el pecho indolente que amamanta
su descaro en el MacDonals
o ese otro perro
                        que saca a pasear a su ladrido.

Así que lluevo dentro,
                                   no más por si las moscas
que a alguno se le ocurra
                -en los tiempos que corren-,
                        decir que soy poeta.


                                                                                         C. Sanjuán

1er. Premio de Poesía Raimundo Ramírez de Antón-Ciudad de Terrassa 2011